Ja és cap de setmana. Abans de baixar de casa, el meu fill em pregunta si n’estic segura d’on vaig. I tant que ho sé. Porto aquí més de deu anys. Vaig cap al metro i m’endinso amb parsimònia. Trec la targeta rosa i pico. A l’andana, hi ha mirades perdudes. Passo desapercebuda. Tothom passa desapercebut. Agafo la línia vermella i dins del vagó, compto les parades fins al meu destí. Sovint em quedo de peu, però hi ha vegades que persones amables em demanen que segui. Accedeixo agraïda amb un somriure. La meva filla m’estarà esperant.

Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit. De Torrassa a Universitat. Això m’al•lucina, d’on jo vinc, no n’hi ha.De vegades la gent em parla i no els entenc, amb l’edat que tinc, ja només em dóna per memoritzar algunes paraules. Arribo al meu destí, surto al carrer i pel camí em trobo cares conegudes, em saluden, els saludo. Són gent migrada, del barri del costat d’on jo vaig néixer, un barri d’una província al sud de Manila. M’agrada passejar per aquests carrers, tan llunyans a les meves, les quals tant enyoro, però suposo que el meu lloc és aquí, amb ells. La meva filla em pregunta si sabré tornar sola a casa. He vingut sola i tornaré sola, i tant que ho sé. He de baixar a la parada anterior a Florida. Me n’acomiado.

Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit. D’Universitat a Torrassa. Em guardo la targeta rosa i em quedo de peu, agafada amb força. De vegades miren estranyats una àvia estrangera, com jo. Vaig venir als 65 anys, l’any 96, deixant tota la meva vida per estar amb l’Ely i la Cora. Allà d’on venim no teníem res més que somnis.

Ja és cap de setmana. Em vesteixo i el meu fill em pregunta si n’estic segura d’on vaig. Sí, fill, no et preocupis. Trec la targeta rosa. Aquesta vegada m’assec. Crec que havia de fer alguna cosa, però no me’n recordo. La gent es desplaça dins del vagó, entren i surten, miren i ignoren, se’n recorden i s’obliden. El vagó de cop es buida, tothom baixa i no sé on estic. Surto. Fondo. Dono voltes a l’andana, no sé què els he de dir. Els pregunto com anar a casa, però em surt en tagal. M’ignoren. No m’entenen. Que m’ha passat! La meva filla m’estarà esperant. Com arribo fins a ella? On era? Què faig aquí? Qui és aquesta gent? Per què em miren? D’on sóc? No entenc res… camino, camino, sense paraules, sense rumb.

 

A la meva àvia que pateix Alzheimer. T’estimo.